La última de Rivas

Le espero leyendo, más bien mirando, la última novela de Rivas. Los nervios, el miedo, no me dejan entender los párrafos. Veinte años ya, él triunfando en América, yo aquí pagando facturas. Veinte años de cartas cada vez más esporádicas y felicitaciones navideñas. Miedo a que la amistad aplazada sea en realidad amistad perdida. Siento frío.

Llega. Nos saludamos. Nos abrazamos. Las cortesías habituales. Deja el abrigo y el libro que lee al otro lado de la mesa.

-¿Qué lees? -le pregunto.

-El último de Rivas.

Anuncis

Eren al cotxe

Les vaig estar observant durant una bona estona. Eren dins del cotxe, que estava aparcat en un vado i amb el motor encés, per si casualment arribava l’amo del garatge i les demanava d’apartar-se per poder entrar-hi.

Des del primer moment vaig entendre que les lligava un afecte més gran que l’amistat. No veia els seus rostres, però si els seus moviments, vigorosos i plens de vida, d’ànsia de transmetre les idees que les paraules no podien dibuixar amb més precisió. Intuia un diàleg franc, ple de sentiments entre ambdues i envers els seus voltants, i lliure, aprofitant que no les podia escoltar ningú pel voltant.

Veia com la que ocupava el seient de l’acompanyant, i que òbviament era la que havia estat acompanyada a casa per la conductora, s’acostava amb les mans, amb els braços, amb la cara, a la cara de la seva amiga. Intuia com l’animava, com li parlava, com la seduia.

M’imaginava com l’escoltava la seva amiga, que no defugia els contactes però que tampoc no els allargava ni els corresponia. El meu cor escrivia les paraules que contestaven la seva companya, l’oïda escrutava el seu silenci mentre ella escoltava aquells ulls que la penetraven fins el moll de l’os, alhora que raonava, explicava, desitjava, amava.

No pensaven parlar del tema, però mentre s’acomiadaven van comentar alguna cosa que els havia passat, o que s’havien enterat, i una cosa va portar l’altra. Per això el motor del cotxe continuava rondinant, per que les converses importants s’allarguen encara més quan són improvisades.

Tot d’una l’acompanyant, que tenia els cabells rossos, tallats curts d’una manera que feia molt de goig es va quedar quieta mirant la conductora, que li va agafar ràpidament la cara amb les dues mans i li va estampar un petò als llavis. La sorpresa i la felicitat van fer que l’estimada piqués de mans, abans de començar a sacsejar el pit i portar-se-les a la cara. Vaig sentir com reien.

Els prejudicis poden resistir, però tenien la batalla perduda.